Em vau demanar que parlés d’Alberto Giacometti i, responent a la vostra petició, us deixo algunes reflexions sobre la seva obra.
Va néixer a Borgonovo (Suïssa) el 1901, i va créixer en un ambient d’artistes. Va estudiar a Ginebra i París estudis de pintura, dibuix i escultura.
Es va instal·lar a viure a París, al barri de Montparnasse, a on va conèixer i es va relacionar amb artistes com Joan Miró, Max Ernst i Pablo Picasso, a més d’escriptors com Samuel Beckett, Jean-Paul Sartre, Paul Éluardi i André Breton.Giacometti va experimentar amb el cubisme i el surrealisme i entre 1935 i 1940 va concentrar la seva escultura en el cap humà, centrant-se principalment en la mirada. El redescobriment de l’Art Africà va esdevenir una font clau per l’estimulació d’una nova expressivitat en l’element figuratiu, tant de l’obra de Giacometti com la de molts artistes del segle XX.
Posteriorment les seves estàtues van començar a estirar-se, allargant les seves extremitats, i l’artista va anar confeccionant una mirada pròpia de la realitat, una visió exclusiva de l’individu. Eren figures fràgils de gran expressivitat, immerses en un sentit dèbil de l’existència, com si els seus personatges tinguessin una costant amenaça de destrucció per l’espai que els envoltava.
L’artista buscava la manera d’atorgar a les seves escultures un caràcter intrínsecament humà, i va trobar en aquestes imatges dubitatives, inacabades i deformades, tant subtils i pròximes a la desaparició, la visió més fidel a l’existència humana. D’altra banda, l’allargament de les formes també ens descobreix una mirada més espiritual de l’existència, i és així com Giacometti ens fa ballar en un joc de contradiccions i ambigüitats.
Les seves escultures, principalment de guix i bronze, al final de la seva carrera van deixar lloc a un ampli treball pictòric, marcat per l’expressionisme i l’existencialisme. Giacometti va ser un dels precursors del “tatxisme” (on la taca de color és l’element compositiu bàsic).
L’obra d’Alberto Giacometti cal emmarcar-la en el context de tots els moviments artístics del segle XX, i sobretot entendre la ruptura radical que tant l’escultura com la pintura van experimentar amb el passat.
Deixa un comentari