Els grans pintors de l’Impressionisme (2a part)

El més apropiat és començar per Édouard Manet (1832-1883) justament perquè se’l podria considerar el pare de l’Impressionisme. Ell va ser admirat i seguit pels pintors impressionistes, però val a dir que mai va exposar amb el grup, i va seguir assistint als salons oficials, encara que el rebutgessin per les seves gosadies. Manet era un dandi, un observador distant i refinat que contemplava amb elegant distància l’espectacle que l’envoltava.

Es distingeixen dues etapes en la seva obra: una primera en la que encara es mou dins dels cànons acadèmics però comença a introduir innovacions, i una segona etapa a partir de 1870 en la que instal·la la seva residència a Argenteuil, destí habitual de la burgesia de París, i es posa a pintar a «plein-air». És en aquest moment quan esdevé més plenament impressionista.

Per exemplificar la primera etapa us poso dues imatges, les quals us comentaré breument per emfatitzar aquelles petites innovacions que l’artista va introduint:

La primera innovació i més significativa és el tractament del tema. Manet introdueix una dona nua enmig de l’escena, però tot i que fa referència a un altre quadre de Giorgione, «Festa campestre» (s.XV), a diferència d’aquest la dona no representa cap figura mitològica o al·legòrica, és una figura real, tractada amb total naturalitat lluny d’un cos idealitzat. A més a més Manet ubica els altres personatges en una total contemporaneïtat, amb vestits de l’època, fet que encara emfatitza més l’allunyament dels temes històrics o mitològics com ja vam comentar la setmana passada quan parlàvem del nous temes de l’Impressionisme. L’altra innovació és la manca d’una perspectiva més acadèmica, i la influència per tant de l’Art japonès, amb una preferent juxtaposició de plans en l’element compositiu. Sembla realment que la dona que està banyant-se al riu ens caigui al damunt i formi un tot amb el grup ubicat a primer terme.

Aquest quadre, un cop més, va ser rebutjat, al igual que «Le déjeneur sur l’herbe», als cercles artístics del moment pel seu tractament escandalós del tema. Aquí hi veiem un altre nu femení sense l’excusa mitològica, presentada sense idealismes, i per donar més realisme a l’escena Manet pinta una coneguda prostituta de l’època, plantant cara als convencionalismes més enquistats. També en aquest quadre la composició recau a un primer pla.

De la seva segona etapa us presento una imatge que representa el canvi significatiu que Manet experimenta quan decideix anar a pintar a «plein-air». En aquesta obra l’artista pinta al seu gran amic Monet, amb la seva dona, a l’estudi flotant que aquest tenia muntat a un vaixell (i en el qual en més d’una ocasió havien sortit a pintar junts). Fixeu-vos sobretot en l’ús de les ombres, les quals llueixen ja un ampli ventall de colors lluny del negre de la pintura més academicista.

Aprofito per continuar parlant de Claude Monet (1840-1926), l’artista que millor representa l’Impressionisme, és sense cap mena de dubte el paradigma del moviment. En la seva obra podem veure totes les característiques comentades fins al moment, per tant us deixo unes imatges perquè gaudiu de la seva pintura.

Pierre-Auguste Renoir (1841-1910) atorga més importància a la figura humana que als paisatges, en contraposició a Monet, per exemple. Renoir ofereix una visió més sensual de l’Impressionisme, inclinat a l’ornamentació i la bellesa. Podria dir-se que adopta una imatge amable i fins i tot frívola de la societat del moment, una burgesia refinada amb plaers molt mundans. Un dels seus temes estrella és el nu femení. La paleta de Renoir és vibrant i lluminosa. 

«L’esmorzar dels remers» de Pierre-Auguste Renoir

 

«Etude. Torse, effet de soleil» de Pierre-Auguste Renoir

 

«La liseuse» de Pierre-Auguste Renoir

 

Per últim coneixerem Edgar Degas (1834-1917). Aquest estigué més interessat en captar la instantaneïtat del moment a través del moviment dels cossos, lligat òbviament a la llum i el color. Pintà bàsicament interiors i és conegut pels seus quadres de ballarines pintades a pastel. Fou també gravador, escultor i fotògraf.