Ubicada a l’antiga seu de la Fundació Gòdia, a la coneguda Casa Garriga i Nogués d’Enric Sagnier (1901), podem descobrir una valuosa mostra d’Arquitectura Eclèctica al bell mig del famós Quadrat d’Or (carrer Diputació nº250).
S’ha reobert l’espai amb l’exposició: “El triomf del color, de Van Gogh a Matisse” amb obres del fons d’art de les col·leccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie de París. Es podrà visitar fins el 10 de gener del 2016 (a l’apartat d'”Els meus suggeriments” ja us en vaig fer referència el dia 16 d’octubre).
Amb un total de 72 obres descobrirem el camí que porta de l’Impressionisme a la pintura d’Avantguarda a través del tractament del color. Trobarem obres de Van Gogh, Matisse, Seurat, Gauguin, Cézanne, Monet, Derain i Renoir, i molts d’altres. I és justament aquesta llarga llista d’artistes no tan coneguts, i que de fet omplen majoritàriament les parets de l’exposició, que voldria desglossar en el post d’avui. El meu objectiu és ajudar-vos a gaudir al màxim de la visita disposant de les eines necessàries. Us parlaré dels artistes que anireu trobant al llarg de la mostra.
Amb l’Impressionisme els artistes de la segona meitat del segle XIX van descobrir que tot i partir de la realitat, no sempre calia tornar a ella de la mateixa manera tenint en compte els efectes de la llum sobre els objectes, i la seva deformació en pro d’una experiència visual més directa i dinàmica. Van obrir en definitva una porta a la llibertat. Ja a finals del segle XIX, el centre d’atenció dels artistes va canviar i la pintura va inciar un procés inevitable de retorn a la seva essència, les formes i el color.
Els anomenats “Postimpressionistes”, Paul Cézanne, Vincent Van Gogh, Paul Gauguin o Henri de Toulouse-Lautrec, amb caràcters molt diferents, obriren el camí de la superació de l’Impressionisme i exhibiren una clara preocupació per noves formes d’expressió:
- Cézanne buscava les formes essencials de la naturalesa, estructurant geomètricament l’espai.
- Van Gogh representava una natura sotmesa als seus sentiments i emocions.
- Gauguin buscava l’exaltació del color, entenent l’espai pictòric com un conjunt de masses cromàtiques de color pur sobreposades les unes a les altres, sense cap transició.
- Toulouse-Lautrec cercava el moviment. Pintava la provocació i decadència de la ciutat parisenca del moment.
Dins del “Postimpressionisme” trobem altres expressions artístiques com el “Puntillisme”, també anomenat “Divisionisme”, “Neoimpressionisme” o “Impressionisme científic”.
Ja els pintors impressionistes van tenir en compte les noves teories òptiques del Divisionime del color i l’estructura de la llum de Michel-Eugène Chevreul. Però fent un pas més endavant, artistes com Georges Seurat, Paul Signac, Henri-Edmond Cross, Léo Gausson, Georges Lemmen, Charles Angrand o Maximilien Luce, proposaren omplir la tela de punts de colors purs en lloc de pinzellades, a fi i efecte de crear les combinacions de color desitjades només quan l’observador mira a certa distància l’obra i la seva retina fa una experiència visual del color pròpia i personal.
A l’exposició podreu observar una de les obres cabdals del moviment, “El Talismà” de Paul Sérusier, i gran part dels artistes integradors d’aquest moviment com Odilon Redon, Puvis de Chavannes, Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Félix Valloton, Maurice Denis, Aristides Mailloll o Paul Ranson.
El darrer tram del nostre recorregut cap al triomf del color, és sense cap mena de dubte el “Fauvisme”, nom derivat de la paraula “Fauves”, que significa “Feres”, i sorgí de l’apel·latiu pejoratiu atorgat pel crític d’art Luis Vauxcelles per descriure la seva violència cromàtica.
Suposava una reacció contra l’Impressonisme, el qual havia reduït la realitat a tonalitats lluminoses en pro del color i l’objecte. El color s’aplicava a través de taques planes i amples, sense ombres o efectes lumínics, i conseqüentment amb una perspectiva assolida només través de la sobreposició de plans. De traç gruixut i nítid, el color era l’ingredient principal del quadre, aplicant-lo directament del tub, en la plenitud de la seva potència cromàtica, sense alterar-lo amb barreges a la paleta. Per últim, el color s’independitzà de l’objecte i s’esdevingueren arbitrarietats coloristes.
Per gaudir d’aquest fantàstic moviment artístic, que personalment sempre m’ha fascinat, tenim la sort de veure a l’exposició l’obra d’André Derain i Henri Matisse.
Deixa un comentari