Avui us parlaré d’una artista que més enllà d’estils i tècniques, sorprèn per una marcada cultura de l’esforç del procés creatiu, una idea cada cop més devaluada no només en els cercles artístics, sinó en la nostra societat en general. Per ella treball i domini de la tècnica són imprescindibles per construir una emoció. Em diu obertament que li molesta profundament l’art ràpid, ho considera una frivolitat.
Nascuda a São Paulo, porta en el seu interior el bagatge d’una família que per raons polítiques va haver de recórrer diferents països i cultures. Les seves arrels són disperses però és brillant com totes aquestes acaben harmonitzant de manera sòlida en una actitud positiva i vivencial del dia a dia més immediat.
Va cursar els estudis d’arquitectura, i va tenir l’oportunitat de fer estudis complementaris a “The Frank Lloyd Wright School of Architecture” (USA), però la seva passió per les arts plàstiques, escultura i pintura, la van fer desenvolupar un camí propi.
El seu és un art atemporal, l’interessa copsar petites emocions, detalls de la nostra vida diària. Sota aquesta visió humanista prefereix centrar-se en les virtuts de la vida.
Ella mateixa em comenta que l’escultura, intrínsicament, és estàtica, però el que justament pretén és donar-li moviment a través d’una narració pròpia, suggerir una emoció que li atorga vida i contingut.
Treballa el fang, però em resulta curiós quan m’explica la seva tècnica: aixeca la peça escultòrica com si construís un edifici, afegint els elements i deixant-la buida per dins. És en aquest moment quan podem entendre les seves absències, aquelles parts que volgudament obvia del discurs per aconseguir més expressivitat, o fins i tot les deformacions que ens ajuden a abstraure l’element físic i entendre millor el missatge de fons.
Les pàtines aplicades a les peces ajuden a donar efectisme a l’obra. Els seus són acabat rústics, valor que ajuda a donar més expressivitat al conjunt.
És en el dibuix i la pintura a on Wiegerinck ens deixa veure la seva faceta més acadèmica, influència directa dels seus estudis d’arquitectura. Tot i així, com a tota experiència artística, que és única i intransferible, ella ens tradueix la realitat a un llenguatge propi.
La seva obra és reflexiva, feta a foc lent, barrejant amb un gust impecable subtilesa i emoció, i amb girs innesperats de dramatisme i expressivitat.
Gràcies Carmina per la teva conversa, per les teves reflexions sobre l’Art, i la teva generositat per compartir-les amb tots nosaltres.
Deixa un comentari