Des de que vaig iniciar aquest blog he intentat parlar de l’art en un sentit ampli, polièdric, donant una visió integradora de totes les disciplines artístiques. Avui us vull parlar d’una d’una de les meves grans passions, la DANSA.
 |
| Isadora Duncan Ballant d’Abraham Walkowitz |
La relació entre el ball i l’art és present al llarg de tota la Història, i justament ara fa poc es va presentar una exposició al Museu d’Art de Philadelphia, “Dance: movement, rhythm, spectacle“, que ens parlava d’aquesta estreta vinculació.
De fet podem veure com la seva relació és tant física com conceptual, vull dir que artistes de totes les èpoques han participat amb l’elaboració d’espectacles de dansa, tant pel que fa a l’escenografia, l’attrezo, el vestuari, la música, etc. Però també s’han vist atrets per copsar el moviment a través del cos humà (us recordo els quadres de Degas quan vam parlar d’Impressionisme). I quan parlo de conceptual em refereixo a com la dansa també ha elaborat un complex procés maduratiu en paral·lel a la resta de disciplines artístiques, i com s’ha integrat als nous corrents de pensament en cada moment.
 |
| Ballarina inclinada d’Edgar Degas |
Però si hi ha un moment històric a on la relació entre la dansa i les diferents arts visuals es va fer més intensa i influent en les dues direccions va ser del 1890 al 1980, i molt especialment amb els famosos “Ballets Russos” de l’empresari rus Serguei Diàguilev. Us deixo el link d’un article molt interessant sobre el ballet rus al segle XX publicat a “dB Danza Ballet”, una revista de referència al sector.
Més endavant seguirem parlant de la Història de la Dansa, en altres posts repassarem coreògrafs, ballarins, i molts secrets amagats encara per descobrir.
Però abans de parlar d’Història, us voldria explicar el que és per mi la dansa, una disciplina que practico i a la que em sento tan estretament lligada. He pensat que la millor manera és deixar-vos un petit fragment d’un relat que fa temps vaig escriure, i a on crec que us puc transmetre amb més exactitud la màgia de BALLAR:
“…Pujo les escales, camino i sento la remor de fons, baixo les escales…, estic abstreta en els meus pensaments. Miro les cares de tota aquella gent, sense fixar-me en res en concret. Repeteixo la imatge una i altra vegada dins del meu cap, busco el moviment idoni per continuar la meva coreografia. El ritme de les meves passes marca la música, el meu cos està hieràtic, però la meva ment em fa ballar el meu millor muntatge.
Camino, i ballo. Respiro, i sento el moviment del meu ventre, l’allargament de l’esquena, i el inici d’un pas que podria ser tota una coreografia al voltant de la meva respiració. No puc caminar sense fer de cada passa un moviment perfecte, agafar el ritme i imaginar una melodia que em marca la carència.
La meva vida és el ball, m’apassiona la bellesa i l’expressivitat del moviment. És com dibuixar formes en l’espai, dóna sentit a tot el que faig i omple la meva vida. El moviment està tant en el cos com en la ment. Ballo també amb el pensament a qualsevol lloc que m’imagino, i em sento lliure. De vegades faig amb la ment el que no puc fer amb el cos.
Què és exactament ballar? No necessites música, ni tant sols moure tot el teu cos, per ballar només es necessita una emoció, un sentiment, pots ballar amb el pensament, però també amb un petit gest. De vegades hi ha més art en un petit moviment que en tota una coreografia absurda.
De vegades m’imagino que estic ballant a la sorra, deixant que el vent jugui amb els plecs de la tela del meu vestit, fent volar la faldilla, i jo mentrestant m’acosto al mar per iniciar un dolç “pas a deux” amb les onades: elles em persegueixen, m’embolcallen, i m’acompanyen en els meus moviments, com el millor “partenaire” que es pugui tenir. Les ones estableixen una rítmia persistent que esdevé la melodia de la nostra coreografia…”
No vull acabar un post de dansa sense obsequiar-vos amb una coreografia que té un significat especial per a mi: “Le Jeune Homme et la Mort”, música de Johann Sebastian Bach, coreografia de Roland Petit, i interpretat per Marie-Agnès Gillot i Nicolas Le Riche.
L’argument de Jean Cocteau explica com un jove és induït al suïcidi per la seva amant infidel. Jo vaig descobrir aquesta obra de molt joveneta quan vaig anar a veure una pel·lícula mítica pels amants de la dansa: “White Nights”, interpretada pel famós ballarí Mikhail Baryshnikov. Malauradament és impossible trobar una bona reproducció per Internet d’aquesta interpretació, però us deixo el link per si hi voleu donar un cop d’ull.
Continuarà…..
M' agradat molt aquest post. Trobo un encert que ens expliquis també la teva visió de la dansa.
Una abraçada.
Gràcies Nerea. Tot i que sé que costa deixar un missatge, ho agraeixo moltíssim, i el que més m'agradaria és que tots ua animessiu a explicar les vostres experiències o impressions. I ho poguéssim compartir plegats. Una abraçada
Jo, és que de sempre amo la dansa com a humil espectador, però un dia, no fa pas massa anys, vaig veure Manon amb Rojo i Acosta i em vaig quedar a viure dins l’alegria, també, per sempre.
Aquí una meravella…
https://youtu.be/GDubtNxfifk
Jordi, gràcies per compartir-ho, quina meravella.
La dansa com tot l’art només necessita un receptor generós i capaç de deixar-se fascinar. Petons