Vaig conèixer en Miquel ja fa molt de temps, quan jo estava treballant a la Galeria Jordi Barnadas. Ara, després de quasi 10 anys, ens vam retrobar al seu taller.Presentar-vos la seva obra serà summament estimulant, junts descobrirem un home d’una creativitat sense límits, i amb una capacitat única d’imaginar impossibles.
Miquel Aparici va estudiar Disseny Gràfic a l’Escola Massana de Barcelona, i actualment combina la seva faceta d’escultor amb la de Director d’Art del Grup d’Edicions “El Jueves”.
Quan ens vam conèixer, ell alternava les seves escultures amb dibuixos pintats amb cafè i sucre, sí amb cafè! Actualment continua pintant, però em comenta que està experimentant també amb soja…
A partir de materials de reciclatge Aparici construeix les seves bèsties, referents d’un món real que s’endinsen en un univers propi i sorgeixen amb entitat pròpia. Recrea peixos, aus, gossos, gats, insectes, i un llarg repertori que doblega a la seva imaginació, que fa sorgir d’una matèria prima provinent d’una altra vida. El seu material de reciclatge no és aleatori, escull bé les peces amb les que vol treballar, manipulant al mínim el material per respectar-ne el seu passat, mantenint les casuístiques de cada objecte. I d’aquest profund respecte a l’origen sorgeix una nova vida, un nou objecte que alhora dignifica el seu passat i el seu present; neix l’obra d’art.
Faig un incís, i us explico què és “Arte Povera”:
Acostumen a ser instal·lacions realitzades amb materials quotidians i sense valor, materials trencats o malmesos, que pretenen provocar la reflexió entre l’objecte i la seva manipulació fent un pas més enllà de la mera observació. Alguns dels artistes més coneguts de la seva fundació a la dècada dels anys 60 foren Michelangelo Pistoletto o Joseph Beuys, entre d’altres.
Igual que el “Dadaisme”, moviment que ja hem comentat en aquest blog, l’Art Pobre és un moviment intel·lectual que reflexiona sobre el tractament de l’objecte artístic tradicional com una mercaderia i es proclama a si mateix com l’antiart.
En paral·lel, i cronològicament parlant, també podem trobar el moviment “Fluxus”, precisament amb Joseph Beuys com un dels integrants d’una xarxa d’artistes, compositors i dissenyadors que, assumint un clar compromís polític i social criticaven, a través de les seves “accions”, el mercantilisme de l’art.
La seva escultura parteix d’un univers preferentment naturalista, però tampoc descarta altres vies.
En alguns moments la seva figuració es torna tant essencial que es mostra abstracta, depurant-se, sintetitzant-se i arribant a la total simplicitat. Són escultures que tot i estar constituïdes per molts elements perfectament ensamblats, aconsegueixen un resultat final de gran elegància, bellesa i simplicitat, unificant el conjunt en un tot ple de significat.
Conversant al seu taller i davant del gran nombre de peces i objectes que l’artista té acumulat a les seves prestatgeries, li pregunto pel seu procés creatiu. Curiosament em comenta que no sempre hi ha la mateixa energia quan treballa, reconeix que de vegades els fòtils estan inerts, però d’altres tot sembla que està viu, s’estableix com una mena de coreografia entre ells, com si tothom sabés el que ha de venir a continuació, tot flueix
Actualment Miquel Aparici, conjuntament amb d’altres artistes i dissenyadors industrials, està impulsant un nou espai, un showroom per mostrar les seves respectives obres, a més d’oferir xerrades i nits d’art.Miquel, un plaer haver-nos retrobat.
Deixa un comentari