Accedeix al Show Room M’agrada
Sandra Partera pinta amb les emocions a flor de pell, pinta deixant que els seus sentiments siguin lliures, deixant que tot el que porta a dins flueixi. Davant la tela s’inicia una coreografia, un pas a deux apassionat entre dos pols ben oposats, el control i la llibertat. El seu braç es vol expressar lliure però la seva ment vol controlar el procés, tot acaba bé quan els dos partenaires saben coordinar-se, respectar-se i complementar-se, quan del caos sorgeixen harmonies.
Pintar per a ella és com respirar, una necessitat. Penso el que jo sento quan ballo, l’alliberació de trobar un canal d’expressió que et connecta amb el més profund de tu mateix, amb aquella part on ningú pot arribar, aquella part que és només teva, plena de contradiccions, de pors, també d’alegries. I enmig de la més absoluta imperfecció sorgeix la bellesa, i s’explica perquè tot plegat és realment autèntic.
Per tot aquest procés introspectiu i existencial, l’obra de la Sandra és vulnerable, sotmesa als alts i baixos de la vida. Les seves pintures evolucionen ràpid, deixant enrere el que ja s’ha experimentat, com si cada quadre ens expliqués un nou capítol de la seva vida. Ella mateixa em diu “Avui no sóc la que vaig ser ahir i demà no seré la que he estat avui”.
Ha treballat amb l’element figuratiu i també l’abstracte, qualsevol llenguatge és vàlid si li serveix per explicar el que té la necessitat d’exorcitar. Actualment és mou preferentment dins de l’abstracció, amb tocs coloristes de gran lirisme.
La seva manera de pintar té molt a veure amb la coneguda tècnica pictòrica anomenada “action painting”, sorgida al segle XX. Es tracta d’una tècnica que valora la gestualitat de la mateixa acció pictòrica, amb recursos com el “dripping”, o el mateix automatisme del braç quan esquitxa amb pintura la superfície de la tela de manera espontània i enèrgica. No hi ha una intenció o voluntat prèvia, convertint el quadre en un espai d’acció, i no només una mera reproducció de la realitat. En aquesta tècnica és important el moviment, la velocitat i l’energia. El mateix Kandisnky o els “Expressionismes abstractes” americans, com Jackson Pollock o Willem de Kooning, entre molts d’altres, utilitzaren aquesta tècnica.
Després de la maternitat, la seva pintura s’ha vist influenciada per un procés de regressió, intentant recuperar un món absent de prejudicis propi de la infantesa, intentant desaprendre per cercar aquella part més primitiva.
Us vaig referenciar l’obra de Sandra Partera en un altre post d’aquest blog (“NauART – Espai de creació“) , tot i que encara no havia tingut l’oportunitat de dedicar-li una publicació en exclusiva, així que estic contenta d’haver-vos pogut oferir finalment una reflexió sobre la seva feina.
Ella pinta, jo ballo, no és una voluntat, és només una necessitat. Gràcies Sandra per haver compartit amb mi aquesta part tant íntima de tu mateixa, ha estat un honor i un plaer.
Per a més informació: www.sandrapartera.comTambé ofereix tallers de pintura creativa i experimental, tant per a nens i nenes com per a adults. Podeu posar-vos en contacte amb ella per saber-ne més: [email protected]
Deixa un comentari