No fa massa us vaig parlar de dansa en un altre publicació d’ARTxTu (“Ballant amb l’ART”). Us vaig prometre que seguiríem parlant d’aquesta disciplina artística, potser de ballarins o coreògrafs, o de qualsevol altra tema relacionat amb aquest món.
Avui us proposo conèixer una ballarina singular, una dona que va irrompre en el panorama de la dansa com un remolí d’aire fresc i ho va canviar tot: Isadora Duncan (San Francisco, 1877 – Niça, 1927).
Isadora va concebre un nou concepte de la dansa, va suposar una ruptura radical del ballet clàssic, i va defensar un art més expressionista (lligant amb la línia de pensament artístic imperant en aquell moment). La seva manera de ballar pretenia promoure no tant la tècnica adquirida i la rigidesa de moviments, sinó una expressió promoguda per l’emoció més personal.
Els seus moviments eren orgànics, espontanis, i en alguna ocasió fins i tot es deixava emportar per l’improvització. Ballava descalça, vestia túniques inspirades en l’Antiguitat Clàssica, vaporoses i transparents, I deixava caure els seus cabells de manera natural. Tot plegat resultava molt allunyat de les ballarines de ballet clàssic del moment, amb les sabatilles de punta, els tutús i els monyos.
Fou la primera artista que va decidir utilitzar música que no havia estat composada per ser coreografiada, i fou la primera a ballar Beethoven, Chopin, o fins i tot Wagner.
Duncan no va deixar un llegat artístic, o un camí que més tard poguessin recuperar futures generacions, fou una artista de personalitat única. La seva formació no va ser convencional, estava mancada de qualsevol tècnica, però la seva genialitat als escenaris era indiscutible. Era una dona lliure que va impulsar la dansa a una nova dimensió, i va contribuir, conjuntament amb una altra gran ballarina i coreògrafa, Martha Graham, a establir les bases de la dansa moderna.
Fou una dona apassionada tant amb el seu art com a la seva vida privada. Li agradava viure segons els seus impulsos, sense respectar els convencionalismes socials.
Desgraciadament, la vida de la Duncan fou marcadament tràgica: maltractada pels homes, enfonsada per la mort en accident dels seus dos fills, i amb un final tan desolador com fulminant. Va morir als cinquanta anys ofegada pel seu propi mocador de coll, quan aquest es va enganxar a la roda del cotxe que viatjava, per la Ribera francesa. Tot i que se n’ha parlat molt de la seva mort, sembla ser que el cotxe esportiu era propietat d’un jove atractiu amb qui ella estava flirtejant, i amb qui pretenia mantenir una història amorosa. Suposo que va morir com va viure, al límit.
Morta l’artista, el seu art quedaria només a la memòria d’aquells qui van tenir la sort de veure-la en directe, tant per manca d’enregistraments com per l’absència de coreografies inventariades.Però per fer-vos una idea del personatge també podeu veure la pel·lícula dirigida per Karel Reisz i interpretada per Vanessa Redgrave, de l’any 1968, i inspirada en la seva vida: “Isadora”. O també podeu llegir la seva biografia: “Mi vida”.
Fantàstica artista i dona, sempre recordo la pel·lícula que quan la vaig veure em va impressionar, a mes crec que la seva forma de viure i sentir la dansa te paralelismes amb altres disciplines, activitats ó diem simplement habilitats que les persones hi naixent i que algunes ho practiquen i evolucionen i altres ho deixen morí.
Una mujer fabulosa, a quien le apasionaba el ballet clásico, ademas al surgir este nuevo genero de baile hizo que muchas culturas adoptaran pues en si el ballet es una manifestación de paz, serenidad, pero sobre todo elegancia y delicadeza de la mujer.
Patricio, gracias por tu comentario y por participar en este blog.
Efectivamente, Isadora fue el inicio de un nuevo tipo de ballet y de expresión.
Espero publicar más artículos de danza en breve, una de mis pasiones.