Ja sabeu quin és el meu lema: l’art és per a tothom.
Sempre he estat convençuda que hom pot apreciar l’art si deixa endarrere prejudicis i tabús. De diferent manera tothom pot sentir l’emoció de l’art. L’objectiu d’aquest blog és justament aquest, acostar l’art a tots aquells que ho desitgin, obrir ponts de comunicació entre l’art i la gent que l’ha de gaudir.
Per què us explico això? Doncs perquè quan ja fèia uns mesos que havia iniciat aquest projecte del blog vaig veure a la televisió una entrevista que fèien a un vell amic, el galerista i marxant d’art Francesc Mestre i Bas. Li preguntaven què els respondria a tota aquella gent que no compra art o no entra a una galeria perquè diuen “jo no hi entenc”. La seva resposta reafirmava tot allò que jo sempre us he volgut transmetre, estava perfectament alineada amb el meu pensament i vaig estar contenta de coincidir amb algú que té tanta experiència i sap tant d’art.
Voleu saber que va contestar? Doncs que l’art no s’ha d’entendre, s’ha de sentir. No cal entendre d’art per gaudir-ne i ser capaç d’emocionar-se. Explicava que sovint recomanem als nostre amics un lloc per anar a sopar, però no som pas xefs o crítics gastronòmics, també recomanem una pel·lícula, però no som pas directors de cinema, i quan anem a comprar roba sabem exactament que ens agrada i què s’ajusta millor a la nostra personalitat, però tampoc som dissenyadors, ni “personal shoppers”. Per tant, per què per parlar d’art, per entrar a una galeria o per comprar una obra, cal que siguem entesos en la matèria? Òbviament, com més sapiguem del tema, més punts de vista tindrem per comparar o valorar, com a tots els àmbits, però l’art també pot formar part de la nostra vida diària, del nostre entorn més immediat.
Després d’escoltar l’entrevista vaig tenir clar que li havia de fer una visita per saludar-lo i continuar xerrant del tema i així oferir-vos-ho a tots vosaltres.
Francesc Mestre i Bas és una figura clau dins del mercat de l’art català amb anys d’experiència i coneixement en el sector. Nascut al 1941, des dels anys 70 ha estat al peu del canó impulsant l’obra de grans artistes del nostre país: Guinovart, Ràfols Casamada, Erwin Bechtold, Artigau o Serra de Rivera, entre d’altres. Va formar part de la Galeria Adrià, la Galeria René Metras, la Sala Vayreda i la Galeria Àmbit. El 2001 va obrir la seva pròpia galeria: Francesc Mestre Art, especialitzada en paper, dibuix i gravat, recuperant els mestres de la tradició catalana.
El 2012 va rebre el “Premi Acca2012″ de l'”Associació Catalana de Crítics d’Art”, i enguany a la “IX Nit del Galerisme” li van atorgar el “Premi GAC 2016” per la seva trajectòria dins del món de l’Art.
Des del setembre passat Mestre ha decidit fer un nou rumb i obrirà la seva galeria només amb cita prèvia, seguint la seva tasca de gestió i tassació d’obres d’art a través del seu web: www.francescmestreart.com (Podeu posar-vos en contacte amb ell a través del seu correu electrònic [email protected] o bé a través del telèfon mòbil 607 885 969). També està pensant d’escriure les seves memòries i fer un repàs de l’evolució del mercat de l’art des de l’any 1970. Ja tinc ganes de poder llegir-les!!
Li vaig preguntar per la seva opinió sobre l’actual desconnexió entre les galeries i el públic. És un tema que preocupa actualment a tot el sector en general; la fractura és una realitat:
En Francesc té clar que l’art ha viscut molts anys submergit en un discurs excloent, de llenguatge críptic i elitista. Em posa l’exemple dels metges, i em diu que quan se’ls hi pregunta ells intenten parlar de manera plana perquè tothom els entengui, fer comprensible la dificultat del discurs; però alguns crítics d’art segueixen parlant encriptats, allunyant-se de tots aquells que no formen part del seu àmbit.
Però per ell també hi ha moltes altres raons que poden explicar aquesta fractura, com per exemple:
- L’art només és notícia mediàtica quan hi han preus rècords, estafes, robatoris o falsificacions, fet que no ajuda a crear una imatge fiable i assequible del sector.
- També hi ha galeries que es consideren “l’èlit”, desmarcant-se de les galeries considerades “comercials”.
- Polítics i molts artistes d’altres especialitats (músics, arquitectes, actors i autors teatral i cinematogràfics) ignoren el món de les arts plàstiques, amb alguna honrosa excepció.
- Algunes sales de subhastes treuen obres dubtoses, o fins i tot falses, a uns preus ofensius cap a l’artista que les va crear.
- L’absoluta ignorància de la classe política (amb encara més escasses honroses excepcions).
- La manca d’una llei que impulsi el col·leccionisme i el mecenatge, a més de l’existència vergonyosa de l’IVA cultural del 21%.
- El signe del temps ha deixat enrera allò que és definitiu i valora allò que és provisional. És a dir el que ha fet IKEA amb el nostre mobiliari domèstic, enfonsant l’ebanisteria tradicional i amb les nostres parets plenes de pòsters que substitueixen les pintures i bibelots les escultures.
I ens vam endinsar en altres temes, records i anècdotes, i també vam parlar del col·leccionisme d’art, actualment registrit a les grans fortunes o institucions, tot i que existeix un col·leccionisme de menor escala que s’està perdent. Cal iniciar-se amb petites inversions, i mica a mica es va creant l’interès, el gust i el coneixement.
Francesc Mestre i Bas, un home sabi, honest i proper, felicitats pels teus èxits i reconeixements, merescuts amb escreix. Gràcies per la teva col·laboració i sobretot gràcies per tota la teva tasca dins del món de l’art.
Deixa un comentari