“Body Art” o “Art Corporal” és un estil artístic emmarcat dins de l’art conceptual que utilitza el cos humà com a soport material de l’obra d’art.
Aquest moviment va sorgir amb força als anys seixanta simultàniament a Europa com a Estats Units. De fet, podem trobar els seus orígens durant el “Dadaisme” i els seus coneguts “happenings”, i posteriorment estarà íntimament relacionat amb les accions artístiques o “performance”.
“Body Art” té moltes manifestacions: accions artístiques portades a terme pel propi artista, “Body painting” (pintura corporal), tatuatges, “piercings”, exhibicionisme, resistència corporal a fenòmens físics, autoagresió o fins i tot travestisme.
Els artistes més significatius d’aquest moviment han estat els austríacs Günter Brus (n. 1938) i Otto Müelh (n. 1925).
Günter Brus. “Autorretrat”
Otto Müelh. “Amortallament d’una Venus”
D’altres artistes que també es podrien considerar representatius d’aquesta tendència estètica són:
Yves Klein (Niça, 1928 – París, 1962)
Considerat un “Neo-Dadà”. Les seves pintures estan caracteritzades per l’ús d’un color blau intens, un color que va arribar a patentar-se com a “Blau Klein”. Als seus treballs, Klein cobria amb aquesta pintura blava a una sèrie de models femenines, i les estampava contra el llenç deixant així la imprompta del cos nu de les models sobre la tela, fent-les servir com si fossin “pinzells vivents”. Aquest tipus de treball va rebre el nom d'”Antropometria”.
Piero Manzoni (Cremona, Itàlia 1933 – Milà, 1963)
La seva obra està dins de l’art conceptual irònic, reflexionant sobre el valor propi de l’art, i ridiculitzant el mercat de l’art.
Una de les seves obres més famosa i controvertida fou quan va posar els seus excrements en 90 llaunes de metall i les va etiquetar amb les paraules “Merda d’artista”. Les va vendre en funció del seu pes, i tenint en compte la cotització de l’or d’aquell dia. Actualment podem trobar algunes d’aquestes llaunes al “MACBA” de Barcelona, al “Georges Pompidou” de París, a la “TATE Gallery” de Londres o al “MOMA” de Nova York.
Gina Pane (Biarritz, 1939 – París, 1990)
Utilitzava el seu cos com a mitjà artístic a través d’accions en les quals la mutilació del cos, mitjançant la ferida sagnant, estava sempre present. Per ella la sang era una canal d’expressió de doble sentit, símbol de fecunditat i regeneració, però també de mort, agressivitat i brutícia.
Herman Nitsch (Viena, 1938)
Dramaturg, director teatral i artista plàstic. Destaca pel seu estil radical. Va crear uns rituals iniciàtics amb sang i vísceres d’animals que estaven inspirats en la missa catòlica, i ell va anomenar teatre “orgiasticomistèric”.
Vito Acconci (Nova York, 1940)
Artista, arquitecte i poeta. La seva obra barreja l’art corporal el videoart, les instal·lacions i l’arquitectura.
Youri Messen-Jaschin (Arosa, Suïssa, 1941)
Un dels màxims representants del “Body painting”
És difícil establir els límits entre el que es pot considerar “Body Art”, “Performance”, Teatre o Dansa, però suposo que el problema està més en la necessitat de posar etiquetes a tot allò que ens envolta. Jo no us puc donar una fòrmula màgica, per mi tot plegat és només el que és, ART.
Moltes gràcies, Mireia, per aquesta nova proposta que em sembla molt interessant. He començat per aquest moviment, encara que no sigui partidaria, m’el miro com sempre ens aconselles: oberta a tota la informació artística. Els penso veure tots.
Perfecte!!! Aquesta és l’actitud!!! Aprofita l’estiu i les vacances per gaudir de l’art i la lectura ??