Jaume Muelas: Mirant a l’horitzó

 Accedeix al Show Room    M’agrada

Si pregunteu a un pintor perquè pinta, la resposta serà maquinal: per necessitat. Si pregunteu a una ballarina perquè balla, la seva resposta serà la mateixa: per necessitat. De fet qualsevol artista crea per una necessitat intrínseca en ell, una necessitat d’expressar-se, una necessitat de trobar-se a si mateix, d’explorar els seus límits, de trobar aquella realitat personal que el defineix.

Si em pregunteu a mi perquè vaig a veure exposicions, perquè assisteixo a espectacles de dansa, a concerts, teatre, o qualsevol manifestació artística també us donaré la mateixa resposta: per necessitat. Sí, una necessitat de deixar-me emportar per altres realitats alienes a la meva, d’explorar també les meves capacitats de comprendre i emocionar-me; però sobretot per una necessitat de dialogar amb un llenguatge universal, directe i honest, el llenguatge de l’art.

Visitant una exposició de pintura vaig descobrir l’obra de Jaume Muelas; ràpidament vaig quedar fascinada per la seva poesia visual. Els seus paisatges t’embolcallen dins d’una atmosfera d’harmonies.

Treballa amb acrílics o mixta sobre tela, i majoritàriament sobre fusta, ja que aquesta li permet sotmetre la superfície a successives aiguades, un procés de creació que habitualment utilitza per aconseguir els seus acabats.

Els seus paisatges es mouen entre la figuració i l’abstracció amb total naturalitat, són imatges que sorgeixen de molt endins, imatges interiors que retornen a la realitat quasi per una inèrcia que l’artista no es molesta a retenir. És fàcil entreveure la influència dels mestres del paisatgisme romàntic anglès del segle XIX amb William Turner com a un dels referents.

És interessant veure el treball de textures de les seves pintures, i fins i tot l’ús d’una procés creatiu molt físic i corporal, fent ús d’una clara gestualitat que l’acosta a l’Expressionisme.

Un dels elements recurrents dels seus paisatges és l’horitzó. Una línia compositiva que llueix per donar profunditat a l’obra. Conceptualment ens recorda allò que mai aconseguirem, però que sempre estarà al nostre camí, com un somni que ens ha de guiar i impulsar però que estem predestinats a no poder assolir mai, el principi i la fi.