Oriol Vidal – La inèrcia creativa

Oriol Vidal – Teorització sobre el concepte de l’atzar

Oriol Vidal planteja una important reflexió relacionada amb el procés de creació de l’obra d’art, en aquest cas concret de l’escultura.

L’artista no proposa una forma concreta, el seu procés creatiu no té un objectiu predeterminat, deixa que l’objecte es modeli a si mateix a partir de la seva pròpia resistència. Parteix d’un motlle que obté del reciclatge d’objectes quotidians, i actua sobre aquest manualment i també amb l’ajuda d’altres objectes del seu entorn immediat. Omple el seu interior amb formigó i deixa que s’assequi durant dues o tres setmanes. Un cop retirat el motlle s’urgeix l’obra d’art, una peça creada per pròpia inèrcia, tot i que és l’artista qui genera la causa i en busca l’efecte.

És sense cap mena de dubte un procés interessant que ens planteja moltes preguntes, i que ens permet teoritzar per exemple sobre el concepte de l’atzar. Aquest és un concepte valuosíssim dins de l’art contemporani que ja van plantejar, entre els anys 1916 i 1924, els artistes i teòrics  dadaistes (si voleu saber més d’aquest moviment intel·lectual, literari i estètic podeu consultar l’article que vaig publicar en aquest mateix blog: “Dadaisme – L’absurd, l’atjar i la provocació”).

Arquitectura o escultura

Vidal parteix d’una formació arquitectònica que el condiciona en el moment de crear el seu univers.

El volum s’expressa a si mateix, sense referències figuratives. Com molts arquitectes que també són escultors, la geometrització és un element cabdal, i l’abstracció és l’opció lògica i natural.

L’artista em diu que ell l’escultura explica un estat anímic, i només l’element abstracte pot expressar amb puresa aquests sentiments.

Instal·lacions artístiques

A les seves instal·lacions ens parla del principi de la vida, com partint de la mateixa llavor cada persona reacciona diferent als efectes exteriors. Així doncs, de la mateixa manera, les seves creacions exerciten un procés atzarós que fa que cada peça sigui única.

L’obra d’Oriol Vidal deixa que les esquerdes i deformacions parlin de la pròpia història de creació de cada peça. Defineix l’excepcionalitat que fa que cada ésser sigui diferent, i és en la diversitat a on més sorgeix el component humà, i a on s’expressen les emocions.

 

 

ARTxTu ja havia parlat amb anterioritat de l’obra d’Oriol Vidal al seu apartat de “Vivint l’art”: accedir al post