XIII Magna Celebratio Badalona

XIII Magna Celebratio Badalona

Aquest cap de setmana va de romans!!

Del 27 al 30 d’abril d’enguany, a Badalona es celebra el XIII festival romà “Magna Celebratio”, organitzat pel “Museu de Badalona”.

Durant tot el cap de setmana es podrà gaudir de les reconstruccions i recreacions històriques que ompliran els voltants del Museu de Badalona. Centrat sobretot en la quotidianitat, es descobriran els oficis, costums i rituals de l’antiga ciutat de Baetulo.

Què hi trobarem?

• Presentacions i conferències
• Visita a espais patrimonials
• Espectacles
• Recreacions històriques
• Tallers familiars i per adults
• Jornades de cuina romana

Ovidi (43-17 dC)

En motiu de la commemoració del bimil·lenari de la mort del poeta llatí Ovidi, un dels autors més coneguts de l’època romana, s’oferiran tallers i demostracions entorn de dues obres cabdals d’aquest autor: “Ars Amandi”, dedicada a l’amor i als consells de bellesa, i “Les Metamorfosis”, que descriu les transformacions esdevingudes en el món mitològic.

“Apol·lo i Dafne”

Narració del dissortat amor d’Apol·lo per Dafne, una nimfa filla del riu Peneu de la regió de la Tessàlia. En grec dafnh (dafne) vol dir ‘llorer’.

Text de “Les Metamorfosis d’Ovidi:

El primer amor de Febos va ser Dafne, filla de Peneu; no va ser causat per un atzar cec, sinó per la ira cruel de Cupido. El Deli, tot just després d’haver vençut el serpent, l’havia vist mentre corbava, tot tensant la corda, els extrems del seu arc i li havia dit: «¿Què fas tu, nen juganer, amb armes d’homes? Portar aquesta mena de càrrega a les espatlles m’escau a mi, que sóc capaç de donar cops infal·libles a una fera o a un enemic, i que fa poc he abatut amb fletxes innombrables Pitó, que cobria tanta extensió de terreny amb el seu ventre carregat de verí. Tu acontenta’t d’encendre amb la teva flama no sé quina mena d’amors, i no vulguis aspirar a una glòria que a mi em pertoca». El fill de Venus li va respondre: «El teu arc pot travessar tot el que vulgui, però el meu et travessarà a tu; en la mateixa mesura en què tots els animals són inferiors a un déu, la teva glòria és menor que la meva».

Això va dir i, trencant l’aire amb el moviment de les seves ales, va col·locar-se, veloç, en el cim ombrívol del Parnàs; del seu buirac carregat de sagetes va treure dues fletxes amb efectes ben diversos; l’una fa fugir l’amor, l’altra el produeix. La que el produeix és d’or i té una punta afilada i lluent; la que el fa fugir és roma i té plom sota la canya. Aquesta última va clavar-la el déu a la nimfa, filla de Peneu; amb l’altra va ferir Apol·lo, travessant els seus ossos fins al moll. Tot d’una ell queda enamorat; ella fuig, fins i tot, de la paraula «amant»; gaudeix només en els amagatalls dels boscos i amb les despulles de les feres que captura, imitant, així, la virginal Febe. Una cinta lligava els seus cabells deixats anar en desordre. Molts van ser els seus pretendents; però ella, desdenyant-los tots, sense poder suportar la idea de prendre marit, recorre els paratges més amagats dels boscos, sense preocupar-se de saber què és l’himeneu, ni què és l’amor, ni què el matrimoni. El pare li ha dit sovint: «Has de donar-me un gendre, filla». El pare li ha dit sovint: «Filla meva, has de donar-me néts». Ella, que odiava com un crim les torxes conjugals, s’avergonyia i mostrava el seu bell rostre envaït de rubor, i, envoltant el coll del seu pare amb els seus braços afalagadors, va dir-li: «Atorga’m, pare estimadíssim, de poder gaudir d’una virginitat perpètua. El seu pare la va concedir abans a Diana». Ell hi accedeix; però a tu, Dafne, la teva mateixa bellesa t’impedeix d’aconseguir el que desitges, i la teva aparença no s’adiu gens al teu vot. Febos l’estima; ha vist Dafne i desitja unir-se a ella. Espera aconseguir allò que desitja i els seus propis oracles l’enganyen. […] Ella, però, fuig més veloç que la brisa lleugera i no es detura en sentir aquestes paraules que la criden:

«Nimfa, t’ho suplico, filla de Peneu, atura’t; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura’t […]. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d’aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara;Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s’acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n’hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d’amor no pot ser guarit amb cap mena d’herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor».

Tenia intencions de continuar parlant, però la filla de Peneu va fugir amb la seva cursa esporuguida i va deixar-lo a ell i al seu discurs inacabat. També aleshores li va semblar bella; els vents li descobrien les formes del cos, l’aire de cara li agitava els vestits mentre corria, i la brisa lleugera li tirava enrere els cabells; la fugida augmentava la seva bellesa. Però el jove déu no pot suportar més perdre el temps amb paraules afectuoses i, empès per l’amor, segueix les seves petjades amb passos freturosos. […] Corrien el déu i la donzella, ell mogut per l’esperança, ella per la por. El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales de l’amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça l’esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells escampats pel seu coll. Ella va empal·lidir esgotada i, vençuda per l’esforç de la vertiginosa fugida, va dir, tot contemplant les aigües del Peneu: «Ajuda’m, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant·la, aquesta figura meva que m’ha fet ser massa desitjada».

Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, qeden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d’arbre. Només queda d’ella la seva bellesa resplendent. Febos, tanmateix, continua estimant·la; posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça; estreny amb els seus braços les branques com si fossin membres i omple la fusta de besos; la fusta, però, refusa els petons. El déu li digué: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades […]”. El llorer va assentir amb les branques novelles i va semblar que havia agitat la copa com si fos un cap.

Ovidi, Metamorfosis, I, 452-567.

Traducció de Ferran Aguilera.