Daniel Paéz – Il·lustrador i actor
Daniel Paéz reté dins seu un nen que no pot deixar de dibuixar ni de jugar.
A través de la IL·LUSTRACIÓ ha aconseguit crear un món propi on els seus paisatges i personatges construeixen un llenguatge genuí. Crea traços i colors únics que el defineixen i diferencien.
I el TEATRE o el CINEMA li han permès seguir jugant a viure altres realitats, a fugir de la quotidianitat i experimentar grans aventures.
Va cursar els seus estudis en disseny gràfic i il·lustració a l’escola Llotja i des de llavors compagina la seva feina com a dibuixant amb el món de la interpretació, la seva altra gran passió.
Il·lustracions: Cinema i Realisme màgic
La seva obra com a il·lustrador es caracteritza per una forta influència del món del cinema, les seves creacions són com petites vinyetes inconnexes que busquen un sentit.
Em parla de pel·lícules que el van marcar, i n’hi ha moltíssimes, però recalca “El séptimo sello” o “Leolo y el tambor de hojalata”.
La seva estètica no pretén seguir les modes actuals, no li interessa, prefereix trobar un estil propi que el caracteritzi. Em diu que actualment els il·lustradors es mouen massa en funció de les modes estilístiques imperants, i això porta a una saturació de certs clixés vuits i superficials. Ell prefereix buscar en el seu interior per trobar allò que li és realment propi, allò que el fa diferent i únic. Em confessa que dibuixa per si mateix, com un acte d’exorcisme personal per expulsar els seus dimonis.
Té un traç nét, lineal i definit. Figuració realista de rerefons màgic i elements expressionistes.
En algunes ocasions evoca el surrealisme per fer possible l’impossible. Juga a sorprendre’ns amb antagonismes.
És en el seu gust pel detall i la descripció a on Paéz aconsegueix fer la màgia, ens fa creure que som a un món real, però després es permet la llicència de desestructurar-lo i així aconsegueix l’efecte sorpresa que desitja.
El seu cromatisme és molt personal i subtil, evocador i delicat. No hi ha estridències, busca una harmonia que justament després s’encarrega de trencar amb les seves personals, xocants i impossibles analogies visuals.
Els seus personatges busquen respostes a les seves pròpies incongruències, com si de cop fossin conscients de la seva absurda realitat, i suspesos en el temps i l’espai s’adonen que no saben com han arribat allà ni com continuarà el seu camí. I dins d’aquest mar d’ambigüitats nosaltres tenim el privilegi de sentir i pensar allò que més ens plagui. Gràcies Daniel!
Les il·lustracions
A la deriva
A vista de pájaro mecánico
Amor de cactus
Cada pájaro a su nido
Ciento volando
Corazón a sorbos
Cumpleaños total
Dime que me quieres aunque sea mentira
Dolió más la carta que la flecha
El mar en sus ojos
Enpantanado
Estoy rota
Hola, estás sola?
Menina de tierra
Suicidio en una tarde aburrida veraniega de domingo
Un tipo normal
Els vídeos
Original, inquietant… No és un tipus d’il.lustració que m’hagi agradat inicialment, però m’ha atrapat, m’ha frapat,i la he revisat varies vegades. Gracies, Mireia! per donar-nos a coneixer a Daniel.
Rosa. Efectivament no et deixa indiferent. I ja veuràs que com més el mires, més t’agrada. És una obra única que té estil i personalitat. Una troballa!!!