Els anys
d’Escofet
del meu pare
El meu pare
| El dia 3 de novembre de 2017, Jordi Puente Domènech, el meu pare, va rebre un email de Xavier Regás, de part d’Emilio Farré-Escofet, per invitar-lo a l’acte que tindria lloc el dia 15 de novembre de 2017 a les 19:00h al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Era la presentació del llibre: “Escofet, símbolo industrial de Barcelona”, escrit pel mateix Emili Farré-Escofet explicant la història d’un negoci familiar que va acabar esdevenint un referent dins del món de la construcció i també de l’art del segle XX a Catalunya. I què hi pinta el meu pare en tot això? Molt fàcil, doncs ell va formar part d’aquesta història. El nom del meu pare no surt a cap llibre, però sense gent com ell no hauria estat possible portar a terme les grans obres de la Història de l’Art. El meu pare és enginyer, i va treballar a Escofet durant els anys 70, els anys que es van ejecutar projectes com “Los Guindos y Eurocis” a Madrid, “Banca March” a Mallorca, la “Clínica Dexeus” a Barcelona, el “Santuari de Meritxell” a Andorra, i el famós “Panot Gaudí” del paviment del Passeig de Gràcia o el també paviment vidriat amb els colors i dibuixos de Joan Miró a la Rambla. Des de petita ell m’havia explicat com va treballar en aquella època per adaptar els càlculs del projecte de Ricardo Bofill al “Santuari de Meritxell”, buscant la manera de fer possible, a través de les noves possibilitats del formigó, aquelles formes capritxoses i exhuberants, amb arcades de grans dimensions i curvatures totalment novedoses. També recordo com m’explicava la revisió de la rajola gaudiniana en el nou paviment hexagonal de color blau, amb mides superiors i un dibuix adaptat pel dissenyador Jordi Ros. I per què us explico tot això? Doncs perquè és just fer un petit homenatge a ell i a tots els tècnics que sovint no reben el reconeixement que es mereixen, i perquè vaig veure la cara de satisfacció i il·lusió del meu pare quan va veure el seu nom imprès per primera vegada en aquest llibre, i perquè recordo també com de feliçel va fer sentir una sincera dedicatòria de l’autor a la primera pàgina del llibre, a on se li reconeixia la vàlua i transcendència de la seva feina. |
Escofet
| Aprofitaré l’avinentesa per explicar-vos algunes coses interessants sobre la marca ESCOFET: Hi ha dos elements que marquen el desenvolupament de l’empresa i que s’han convertit en icones de la seva identitat: el formigó i Barcelona. Des de fa més d’un segle, Escofet és una referència internacional en l’arquitectura del paisatge gràcies al domini sobre el formigó i la seva capacitat per transformar-lo i convertir-lo en la pell de la ciutat. Si hi ha una època especialment emblemàtica de la marca fou durant el període del Modernisme, quan Escofet realizà conjuntamente amb arquitectes como Lluís Domènech i Montaner, Alexandre de Riquer o Antoni Gaudí algunes de les meravelles de l’Art Català. Els mosaics hidràulics realitzats durant aquells anys eren la materialització metafòrica de les catifes per a l’interior dels habitatges de l’Eixample barceloní . Escofet es va converteir en l’empresa productora de mosaic hidràulic més important del seu temps. Amb més de tres-cents models de mosaic hidràulic, es va fer evident l’evolució estilística del moment, les tendències artístiques i el gust d’un llarg període de temps que va transcorre entre el Modernisme, el Noucentisme i l’Art Decó, per acabar amb la senzillesa del disseny d’alta execució tècnica de les propostes racionalistes de la dècada dels anys trenta. Un altre moment estelar foren els anys 70 quan es desenvolupà l’activitat del formigó arquitectònic (l’època del meu pare ;)) que va permetre la generació de nous models i textures dins d’una indústria més competitiva. El paviment de formigó es va identificar amb els espais urbans, carrers i places, i també amb l’arquitectura d’edificis, especialment les façanes. Actualment, Escofet segueix sent una companyia de referència amb nous projectes i solucions. Esperarem per veure que ens proposen pel futur… |
Deixa un comentari