Yolanda Uriarte

YOLANDA URIARTE

Segona vida

Avui us presento una escultora que treballa a partir del reciclatge de tota mena d’objectes de ferro en desús. Les seves escultures són un “assemblage” d’elements trobats de caràcter funcional que aspiren a descontextualitzar-se i constituir un referent figuratiu de caràcter artístic.

Fa un temps, ja us vaig parlar al blog d’un altre artista que també treballa reciclant i construint escultures a partir d’altres objectes que tot i que han perdut el seu ús original, mantenen la seva identitat: MIQUEL APARICI.

És fàcil relacionar formalment l’obra d’aquests dos artistes amb l’anomenat “Art Povera”, tot i que cap d’ells s’inclou en el seu rerefons ideològic. D’altra banda, aprofito per fer un incís i explicar-vos una mica les seves característiques com a moviment artístic dins de la Història de l’Art:

“Art Povera”

Acostumen a ser instal·lacions realitzades amb materials quotidians i sense valor, materials trencats o malmesos, que pretenen provocar la reflexió entre l’objecte i la seva manipulació fent un pas més enllà de la mera observació. Alguns dels artistes més coneguts de la seva fundació a la dècada dels anys 60 foren Michelangelo Pistoletto o Joseph Beuys, entre d’altres.

Igual que el “Dadaisme”, moviment que ja també hem comentat en aquest blog, l’Art Pobre és un moviment intel·lectual que reflexiona sobre el tractament de l’objecte artístic tradicional com una mercaderia i es proclama a si mateix com l’antiart.

En paral·lel, i cronològicament parlant, també podem trobar el moviment “Fluxus”, precisament amb Joseph Beuys com un dels integrants d’una xarxa d’artistes, compositors i dissenyadors que, assumint un clar compromís polític i social criticaven, a través de les seves “accions”, el mercantilisme de l’art.

El llenguatge visual de Yolanda Uriarte

Yolanda Uriarte elabora una proposta inicialment figurativa, tot i que actualment també està experimentant amb propostes més abstractes.

Intenta respectar l’objecte trobat, sense haver de manipular-lo, només buscar que els elements encaixin a través de la soldadura, i que es creï la màxima significació a través de la simplificació compositiva.

El ferro és un element resistent i molt convenient per l’elaboració d’objectes de caràcter funcional, però caldrà esperar al segle XX perquè els artistes li comencin a donar un valor artístic, incorporant-ho a l’escultura dins d’un llenguatge molt més modern i alternatiu. Com a qualsevol altra matèria, el ferro presenta unes textures i un deteriorament que li és propi i que estèticament es pot manipular i/o alterar. Uriarte opta per deixar el ferro en el seu mateix estat en el que el el troba, respectant la seva història, entenent el seu procés i cercant crear una història que porti incorporat aquest valor.

L’obra d’Uriarte és fresca i intuïtiva, una troballa fascinant!!!